Una vídua vella i malalta pensa en el dia que l'enterrin vora el seu marit.
Polvo serán, más polvo enamorado. Quevedo.

Quan el darrer sospir em robi l'aire,
i em tanqui els ulls la mà freda i obscura
i em sigui llum un fràgil fil al caire
d'una emoció desconeguda i pura;

no per això oblidaré la fura
que em va matar la vida dins la vida
i que ara jeu en una sepultura,
que em guarda el lloc i em té presa la mida.

Podreu, fills meus, sebollir-m'hi a la vora,
creure que als dos ens mesclareu les cendres,
però l'amor ni morta podrà encendre's;

que ossos i pell, budells i cor alhora,
no tornaran la podridura en flames.
L'odi farà que la pols criï cames.

Terrat amb flors.

TERRAT AMB FLORS

   

       Una vegada més entre hortènsies, clavells, clavellines, roses d'olor, arracades de la reina, heures, gallets, fulles de la mort i anèmones invisibles. I galledes que són cubs enormes de plàstic amb pintures industrials esborrades on s'hi llegeix una paraula vella que es va deixar la Mort.  I entre tots ells, padellassos en punta que tallen l'aire, cordills escabellats que són arrels, sacs plens de secrets i queixes on s'amaguen les estrelles quan tu ja dorms. I ara s'amaguen.  Ara que la monstruosa boca blava, torna amb la seva llengua bovina, i ronda els marges llepant  les vores d'aquest terrat de la meva infantesa, bavejant desitjosa d'aquest record que s'amaga sota el fullam; ensumant-ne la seva, la nosta olor, adelerada.

Camí

Abaixo el cap i tanco els ulls per no veure-hi. Les meves mans s'han fet minúscules i blanques. Tenen por dels queixals de la fosca. Camino de retorn al cor.  Entre branques gruixudes i plenes d'ànimes. Una òliba majestuosa em roba l'ombra i la duu per als ullals brillants de l'Oncle LLuna, el sanguinari. El temps dispara als instants. Sense treva. Ho sé: sóc a la vora.

Steve Giovinco Nightscape

La porta del bosc.

Rodney Smith

La porta del bosc

Vaig obrir la porta del bosc i et vaig dir: Passa.
Passa,
torno a ser jove, en aquest instant, que durarà tres dies
i tindrà la llum del Nord de Grècia
i els seus Déus fets escorça i olor.
Passa
els meus records són aigua,
i neden sense memòria, vora teu, dins el llac verd.
Em cus la llum els llavis i ja no sóc paraules
sóc només llum.
Passa, et vaig dir,
torno a ser jove,
immensament jove.
I tu, em vas sostenir la porta del bosc, un moment,
clarianes i troncs i vestals i enigmes d'aire,
i et vas quedar mirant el buit, ben lluny de mi
a l'altra banda del país,
com si fossis una roca enlairada als cims
i  poguessis,
i em vas parlar 
amb el llenguatge de la roca.

Crit de la Cabra

Jacques Flechemuller, 2010, Laughing Goat.

CRIT DE LA CABRA

"No menjarás l'herbeta fàcil de les concessions?
No voldràs el teu lloc calent i segur a la palla?
No seguiràs les indicacions dels bocs?
I que faràs?
Ballar-la, cabra?"

"Ballar-la cabra i ben amunt, segur el precipici,
desafiar la gravetat i la utopia.
Tòrcer-me, girar-me, cabriolejar sobre el vers buit,
empaitar la verticalitat dels diccionaris,
menjuquejar la paraula suculenta
arran d'un abisme rocallós.
Ballar-la cabra. Aquelarre a les esquenes
dels seriosos inquisidors
que en tot veuen feminisme i sospita.
Ballar-la cabra i cabrit i cabram i cabrum i cabrera.
Màgia blanca a la ment explotada
que abandona el seu llit i la casa potestat.
Salvatge delicadesa del bel que s'eleva
entre les parets vellutades de l'Univers
i que s'estimba a la basseta on els ramats
erupten llimacs de versos i verdet de vides."
(Aioç. 2004)

Surt del meu Crani.

SURT DEL MEU CRANI


E. Munch. The silk child.

I ara no vols namorar-te de mi?
I ara tens por i tens por de patir?
M'he equivocat, aquest no era el camí:
surt del meu crani, només vull pensar en mi.

Tanta tendresa hi havia en el meu cos,
tant de carinyo hi havia en el meu os!
Eres només la taca d'un esbós
que ha arrencat el vent en un sol mos.

Escupo lluny el gust del teu alè.
Vomito el vi, la víscera, el plaer.
Avorto en mi la prematura fe.

Sé bé per què:el fred el cor em mossa
i l'alcohol el fetge em destrossa
i la ressaca d'amar em fa crossa.
(Aioç. 2004)

Bellesa per al condemnat.

Dimarts 15 de gener.
Bellesa per al condemnat


Com si res existís. Privacions. La mort lenta i dolorosa.
A la cantonada. El crit. La mà seca i venosa que demana.
I l'arma química, esqueixant la pell del nascut.
Com si res existís. Un horitzó d'ales. La blavor immensa.
el fil de la lluna blanca. Un bes humit.
No cadàvers, ni presons. No els condemnats a la forca, no el botxí
amb el cap tapat.
Només el vol de l'alba sobre l'onada, l'escuma sobre la teva mà jove.
Tocant la vora de la tarda.
Aquella estremir-se de la pell.
No la mort impune de l'animal. El cadaver del cadell esventrat.
No la sang del tret de l'assassí. Ulls com ganivets. Fam a la boca.
Sinó la força de l'arbre. Amunt. I verd. I més amunt.
Els ocells bressant-se sobre les branques tendres.
Cants de vida al capvespre. Sempre cants...
Bellesa per al condemnat.
Bellesa per a la llarga condemna.

Si caus

                                                                 s
Si caus cap amunt                                e
                              no caus               l
Si caus cap amunt                       o
                                               v

Passadís.

 Passadís

La casa la travessa un llarg passadís.
És petita i fosca.
En un dels extrems, en una habitació amb la persiana abaixada
hi ha una dona somnolent al llit.
Vora seu, a la tauleta, s'acumulen pots de pastilles.
Els seus membres laxes recorden els de un mort.
A l'altra banda, on la fosca arriba precedint la nit,
hi juga una nena. Té llibres oberts i somnis oberts.
Però els ulls tristos. De tant en tant s'atura i escolta.
Immòbil escolta.
La tarda es passeja amb sabata alta pel carrer
i ressona, perquè és silenci d'hivern i gebrada allò que anuncia.
A Orient els gossos com cancerbers ferotges.
A Occident les serps de color de plata.
Fins que la dona es remou convulsa. Obre els ulls d'un verd intens.
Pren les pastilles i se les empassa. Vol la mort.
La nena arriba a punt de veure com s'ensorra tot el cos
en un sot anterior a l'agonia.
Ocells negres i afamats creuen la posta.
La nena agafa la mà de la qui es vol morta:
un pols petit i dèbil,
una respiració menuda.
La deixa, deixa la mà sobre la vànova de floretes petites.
I surt de la cambra,
- cada tarda és igual-.
Els arbres agiten les seves branques buides de fulles,
un calfred contra el cel.
Ara juga a fer-se la morta. Sense somnis,
els morts no tenen somnis. Ells són el somni.
Pren el camisó blanc i enorme d'alguna avantpassada
que ha trobat dins un armari.
Posa cara de morta. Deixa caure les seves mans
a banda i banda.
Tanca els ulls, pocs segons, els obre de seguida, espantada.
S'aixeca i corre a mirar rere la cortina de la finestra.
Gola de llop.
No hi ha la lluna.
Gola de llop segada.
Un rastre de sang blanca que semblen estrelles.







.

Per què has tornat?

Per què has tornat?

I després de tants anys,
per què has tornat?
Els nostres gossos bugen dins l'ombra i em desperten.
Cau de l'heura el cos blanc immaculat i felí de la petita gata
que vas abandonar a la seva sort i m'esgarrapa.
Per què has tornat, amb el teu estupre,
aquella suor, el crim, la gota salada de la teva bogeria
caient sobre la meva panxa.
Perforant-me.
Al  bosquet del costat, embolicada en silenci,
entre la pinassa, l'olor de resina,
ella s'ha donat a la mort.
I el camió que va atropella l'atigrat
encara fuig, i fuig i mai s'atura.
Per què has tornat?
Tots els nostres fills són morts.
La meva amor és morta.
El meu cos t'odia com odia el corder al llop,
el porquet a la fulla del carnisser que el va matar,
el nadó a la bomba de napalm,
el peix a l'ham que el va ofegar però que semblava una lluna...
Te n'aniràs corrent també com l'altra vegada
amb el lladre que ha assaltat la propietat privada
i fareu uns porros i unes birres a l'alba
i potser els convidaràs, a ell, i al carter
que et du l'avís de desnonament, a una paella.
Us la menjareu, clar, 'nar bevent vi, mentre ma mare mor
i jo, a la vora, no tinc quasi aire, quasi aire...
Em vas massacrar i em mires amb l'amor de l'infant,
i això fa que torni a tancar-se la meva entranya
a la teva descendència, a la descendència.
Per què tants assassins tenen la brillantor d'innocència als ulls,
la lluentor del naixement a la seva galta?
Entranyes....

Maleït Grec!

Maleït grec!
Ja m'imaginava vivint amb ell,
al seu poble de paletos,
asseguda matí i tarda a la plaça del  seu poble grec
nar mirant sempre el mateix,
el quiosc de les begudes -grec- i les xuxes -gregues
i aquest i aquell altre
davant de la seva cervesa, amb aquella cara
blava, goyesca, estiregassada o rebotidament grega
de gairebé tots els mascles del seu petit poble
que té 8 o 9 bars, i cap d'ells tanca.
Ja m'imaginava allí. Mentre em deien KÍRIA DOLÓS
i jo movia el comboloi a les mans
'nant alcoholitzant-me una mica, amb autèntica cervesa grega,
o amb retzina
'nant animalitzant-me vora el meu amor grec
que se'n miraria una altra. Aixo segur!
Però jo ni cas. Tres-cents habitants. És tot.
Aquest era el meu pla. I ballar rembetikó.
No escriure ni llegir una sola línia poètica més.
NI UNA.
Però em va fallar, el maleït,
maleït grec,
que ni per això servia.

Sostre

Miquel Barceló

Sostre

Teníem un sostre.   Però ARA
en falten trossos.  I deixen passar el buit, fins al cor de la sala.
Paraules per tapar-lo.
                                  Endebades.
Cauen les nostres arrels al fons de la llacuna, i allí s'entortolliguen
amb els llimacs rojos i les llunes petites.
Tot es volatilitza.

Un dia desapareixerà totalment(ho ha vist la vident en la seva tirada de cartes)
i veurem el cel, el seu horror buit i blau sense àngels.
Serà com fer puenting des d'un cordó umbilical.

També ha dit que aleshores
dels nostres peus hi creixerà un nou sostre que ens lligarà a la terra:
petits llimacs de fang vindran a treballar-lo i rates d'aigua
i amples nostàlgies i certeses esquerdades,
ens arrelaran en aquest punt de gravitació i buit.

Aleshores ja no notarem res.
Serem migdia.



* Aquest serà migdia, recorda un vers d'Enric Casasses.

Inici amb àlbers.

En primer lloc els àlbers, el revers grisenc, vellutat. després a mà dreta i cap avall el riu. La boira negra descendint, xocant contra les roques.  El peu despullat i menut de la gespa gebrada,
        I els nostres cossos joves, més blancs que les ales de l'infern nevat, més blancs que el guix de les escoles, els nostres cossos pintant sobre la gespa,  immenses llunes. Despertant els cucs de terra i els talps cecs  per al festí del riu. Encenent els canelobres de llum negra de la boira. Trepitjant les fulles verges de l'instint. Incendiant la nit dels àlbers, nar guixant les parets de l'oblit amb la paraula "Inici".

Desgel

Hem despertat      
 desgel       
ombra blava de la retina     
  mística de l'artèria.    

       Som transparents:        
 El temps
 l'Àngel de l'Eternitat
 ens perfora com si fóssim aire    
 amb les seves dents blanques de llet.  I no ens deixa ni marques.

 Tota vida, 
 tota mort és pura inexistència.

 RESPIRA.