Passadís.

 Passadís

La casa la travessa un llarg passadís.
És petita i fosca.
En un dels extrems, en una habitació amb la persiana abaixada
hi ha una dona somnolent al llit.
Vora seu, a la tauleta, s'acumulen pots de pastilles.
Els seus membres laxes recorden els de un mort.
A l'altra banda, on la fosca arriba precedint la nit,
hi juga una nena. Té llibres oberts i somnis oberts.
Però els ulls tristos. De tant en tant s'atura i escolta.
Immòbil escolta.
La tarda es passeja amb sabata alta pel carrer
i ressona, perquè és silenci d'hivern i gebrada allò que anuncia.
A Orient els gossos com cancerbers ferotges.
A Occident les serps de color de plata.
Fins que la dona es remou convulsa. Obre els ulls d'un verd intens.
Pren les pastilles i se les empassa. Vol la mort.
La nena arriba a punt de veure com s'ensorra tot el cos
en un sot anterior a l'agonia.
Ocells negres i afamats creuen la posta.
La nena agafa la mà de la qui es vol morta:
un pols petit i dèbil,
una respiració menuda.
La deixa, deixa la mà sobre la vànova de floretes petites.
I surt de la cambra,
- cada tarda és igual-.
Els arbres agiten les seves branques buides de fulles,
un calfred contra el cel.
Ara juga a fer-se la morta. Sense somnis,
els morts no tenen somnis. Ells són el somni.
Pren el camisó blanc i enorme d'alguna avantpassada
que ha trobat dins un armari.
Posa cara de morta. Deixa caure les seves mans
a banda i banda.
Tanca els ulls, pocs segons, els obre de seguida, espantada.
S'aixeca i corre a mirar rere la cortina de la finestra.
Gola de llop.
No hi ha la lluna.
Gola de llop segada.
Un rastre de sang blanca que semblen estrelles.







.