Passadís.

 Passadís

La casa la travessa un llarg passadís.
És petita i fosca.
En un dels extrems, en una habitació amb la persiana abaixada
hi ha una dona somnolent al llit.
Vora seu, a la tauleta, s'acumulen pots de pastilles.
Els seus membres laxes recorden els de un mort.
A l'altra banda, on la fosca arriba precedint la nit,
hi juga una nena. Té llibres oberts i somnis oberts.
Però els ulls tristos. De tant en tant s'atura i escolta.
Immòbil escolta.
La tarda es passeja amb sabata alta pel carrer
i ressona, perquè és silenci d'hivern i gebrada allò que anuncia.
A Orient els gossos com cancerbers ferotges.
A Occident les serps de color de plata.
Fins que la dona es remou convulsa. Obre els ulls d'un verd intens.
Pren les pastilles i se les empassa. Vol la mort.
La nena arriba a punt de veure com s'ensorra tot el cos
en un sot anterior a l'agonia.
Ocells negres i afamats creuen la posta.
La nena agafa la mà de la qui es vol morta:
un pols petit i dèbil,
una respiració menuda.
La deixa, deixa la mà sobre la vànova de floretes petites.
I surt de la cambra,
- cada tarda és igual-.
Els arbres agiten les seves branques buides de fulles,
un calfred contra el cel.
Ara juga a fer-se la morta. Sense somnis,
els morts no tenen somnis. Ells són el somni.
Pren el camisó blanc i enorme d'alguna avantpassada
que ha trobat dins un armari.
Posa cara de morta. Deixa caure les seves mans
a banda i banda.
Tanca els ulls, pocs segons, els obre de seguida, espantada.
S'aixeca i corre a mirar rere la cortina de la finestra.
Gola de llop.
No hi ha la lluna.
Gola de llop segada.
Un rastre de sang blanca que semblen estrelles.







.

Per què has tornat?

Per què has tornat?

I després de tants anys,
per què has tornat?
Els nostres gossos bugen dins l'ombra i em desperten.
Cau de l'heura el cos blanc immaculat i felí de la petita gata
que vas abandonar a la seva sort i m'esgarrapa.
Per què has tornat, amb el teu estupre,
aquella suor, el crim, la gota salada de la teva bogeria
caient sobre la meva panxa.
Perforant-me.
Al  bosquet del costat, embolicada en silenci,
entre la pinassa, l'olor de resina,
ella s'ha donat a la mort.
I el camió que va atropella l'atigrat
encara fuig, i fuig i mai s'atura.
Per què has tornat?
Tots els nostres fills són morts.
La meva amor és morta.
El meu cos t'odia com odia el corder al llop,
el porquet a la fulla del carnisser que el va matar,
el nadó a la bomba de napalm,
el peix a l'ham que el va ofegar però que semblava una lluna...
Te n'aniràs corrent també com l'altra vegada
amb el lladre que ha assaltat la propietat privada
i fareu uns porros i unes birres a l'alba
i potser els convidaràs, a ell, i al carter
que et du l'avís de desnonament, a una paella.
Us la menjareu, clar, 'nar bevent vi, mentre ma mare mor
i jo, a la vora, no tinc quasi aire, quasi aire...
Em vas massacrar i em mires amb l'amor de l'infant,
i això fa que torni a tancar-se la meva entranya
a la teva descendència, a la descendència.
Per què tants assassins tenen la brillantor d'innocència als ulls,
la lluentor del naixement a la seva galta?
Entranyes....

Maleït Grec!

Maleït grec!
Ja m'imaginava vivint amb ell,
al seu poble de paletos,
asseguda matí i tarda a la plaça del  seu poble grec
nar mirant sempre el mateix,
el quiosc de les begudes -grec- i les xuxes -gregues
i aquest i aquell altre
davant de la seva cervesa, amb aquella cara
blava, goyesca, estiregassada o rebotidament grega
de gairebé tots els mascles del seu petit poble
que té 8 o 9 bars, i cap d'ells tanca.
Ja m'imaginava allí. Mentre em deien KÍRIA DOLÓS
i jo movia el comboloi a les mans
'nant alcoholitzant-me una mica, amb autèntica cervesa grega,
o amb retzina
'nant animalitzant-me vora el meu amor grec
que se'n miraria una altra. Aixo segur!
Però jo ni cas. Tres-cents habitants. És tot.
Aquest era el meu pla. I ballar rembetikó.
No escriure ni llegir una sola línia poètica més.
NI UNA.
Però em va fallar, el maleït,
maleït grec,
que ni per això servia.

Sostre

Miquel Barceló

Sostre

Teníem un sostre.   Però ARA
en falten trossos.  I deixen passar el buit, fins al cor de la sala.
Paraules per tapar-lo.
                                  Endebades.
Cauen les nostres arrels al fons de la llacuna, i allí s'entortolliguen
amb els llimacs rojos i les llunes petites.
Tot es volatilitza.

Un dia desapareixerà totalment(ho ha vist la vident en la seva tirada de cartes)
i veurem el cel, el seu horror buit i blau sense àngels.
Serà com fer puenting des d'un cordó umbilical.

També ha dit que aleshores
dels nostres peus hi creixerà un nou sostre que ens lligarà a la terra:
petits llimacs de fang vindran a treballar-lo i rates d'aigua
i amples nostàlgies i certeses esquerdades,
ens arrelaran en aquest punt de gravitació i buit.

Aleshores ja no notarem res.
Serem migdia.



* Aquest serà migdia, recorda un vers d'Enric Casasses.